SOLITUD
El dia és gris
Els núvols foscors
Els carrers tristors
La meva ànima sola
La Il·lusió ha marxat
El que podia ser
Ha resultar un fracàs
Passen els dies, els
anys,
Miro les persones del
carrer
Soles com jo
Jo les veig
I no vull veure-les
Sabia que passaria
Sabia que quan en fes
gran
I no tingués un motiu
per aixecar-me
Em sentiria com en
sento ara
I no hi puc fer res
Hi ha dies que tots
els recursos s'he esgoten
Tot el que he après
En aquests anys
Creixement personal
Viure en positiu
La mirada interior
Tot desapareix com el
fum
I la realitat torna a
ser la que ja sabia
La que esperava
Caminar pel carrer
Sense un projecte
Sense una il·lusió
Sense companys de
feina
Sense ningú a casa
Sense ningú en lloc
Visc rodejada de
persones
Fantasmes que no en
diuen res
I això continuarà
per molt que m'he escarrassi
Serà així
La solitud m'ha acompanyarà sempre
Val més plantar-li
cara
I dir-li que la conec
Que estic aprenent a
viure amb ella
Malt en pesi
Així és i serà
Rosa Pomareda
5-4-2016
